You are currently browsing the tag archive for the ‘estimat desenganyat’ tag.

Estimat desenganyat:

Ja està, ho has aconseguit. Has consumit la petita felicitat que tenia. Has aconseguit fer-me plorar, plorar de veritat. M’has tret la minúscula il·lusió que em feia seguir estar dreta. Per què? Encara no sé la resposta. Però m’has fallat, eres la única persona que em podia animar, que em podia fer somriure encara que fos un segon… però, ja tant se val, perquè m’he adonat de que amb tu no es pot confiar, i que he de fer més cas del que em diuen les persones que realment valen la pena. No saps el mal que em vas fer… no t’ho pots ni imaginar. Em vas ferir, i molt. Perquè saps perfectament que tot i que han passat moltes coses, em segueixes important igual que abans… però, t’és igual. El que em fa més rabia és que a vegades veig com et passes per la meva porteria i mires disimuladament… no hi ha qui t’entengui!

Siusplau, no fagis això més difícil…

Espero que no torni a rebre una altra carta teva, no vull saber res de tu.

 

 

 

 

 

 

Si solament fossin deu minuts…

ya

Estimat desenganyat:

M’he quedat molt parada en veure la teva carta a la meva bústia. Però, no tenia segell ni direcció ni res. Això vol dir que has entrat a la porteria… No pensava que arribaries a aquests extrems.

Parlant de la carta… et volia dir que no perdis més el temps amb mi… ja està decidit. Sí, em vas utilitzar, encara que ho neguis. No m’agradaria ser borde ni res per l’estil, però vull que em treguis del teu cap. Ja és prou difícil per mi com perquè segueixis donant senyals de vida.

Simplement dir-te això, que espero no tornar a obrir cap altre sobre teu.

I que… t’estimo.

 

Per favor, no m’ho posis més difícil

 

 

Un dia… i un altre…

 

 

 

 

 

Espero que aquest text sigui més fàcil de comentar… [indirecta (vor)]

triste - copia

Estimat desenganyat:

Encara no sé per què et segueixo escrivint, si no hi ha res més a dir… en teoria. Aquí els dies van passant. M’han dit que tu estàs bé, com si res hagués passat. Podria felicitar-te, perquè, encara que em dolgui, has aconseguit que tot en la teva vida donés una volta de 180 graus. La gent ja ni dubta de la “seva” existència. Una mica trist la veritat. Per sort, hi han persones que m’animen a seguir endavant, deixar-ho tot en el passat. He de donar les gràcies a aquestes persones en concret, que m’han fet obrir els ulls.

Espero, que aquesta sigui la última carta. Et torno a dir que no sé per què t’escric… sóc idiota.

Són coses que van succeïr, coses que van quedar allà, coses que solament tu i jo sabem del cert, coses que no arribaran a més. Per sort o per desgràcia, jo encara no he arribat a la conclusió definitiva, aquella que em faci olvidar-te del tot.

Definitivament, està perdut.

 

Enrecorda’t de mi quan no hi hagi ningú més que et fagi costat…

 

blogEstimat desenganyat:

La vida ens ha portat fins aquí. Qui sap quan de temps portem ignorant-nos… l’únic que sé, és que fa molt que no sé de tu. A vegades et trobo a faltar. A vegades penso que estic millor sense tu. A vegades penso que potser la obsessió pot amb mi i li dono massa importància a aquestes coses… Però la cosa és que estàs allà i no et puc treure del cap.

El motiu? No ho sé. Me’l vas donar tu.

La espera, es podria dir, que em va desesperar. Quan et treuen la mel dels llavis és una cosa molt desagradable… així que vaig voler pressionar la situació, i… bueno.

Amb aquesta carta que t’he deixat al calaix, et vull demostrar que no sóc una titella. Que m’he cansat de tu. Que et busquis a algú altre amb qui poder jugar tant com vulguis. Que per fi he entès que puc viure sense tu i que d’alguna manera, també he madurat.

Et podria donar les gràcies, perquè si que, t’he de donar la raó,  en que mentres va durar va ser entretingut… però no ho faré. Saps per què? Doncs perquè ja no existeixes per mi.

Tot i això, et desitjo lo millor.

Demà ja no hi estaré, he fet les maletes.

Adéu,

per sempre